M. Pey o la transgressió artística esdevinguda clàssica a THE LIQUID DARK, llibre de factura gairebé artesanal, d’artista, que Arola ha sabut plasmar en l’elegància del negre i el platejat només trencats pel contrapunt vermell, com unes gotes de sang, de les lletres amb què, a la primera pàgina i com a peu de la fotografia –ja mítica- de Pey, es repeteix el nom de l’autor i el títol del llibre, de la mateixa manera que a Night flying over Berlin, un curt en blanc i negre realitzat per Pey, apareix el text del poema en lletres vermelles: PRIMER, ELS DINERS / LA PIRÀMIDE DEL PODER / L’ULL DE DÉU / A CANVI / EL BES DEL DIABLE / EL DARRER ALÈ / LA FIRMA, AMB SANG.

Aquest poema em serveix per presentar el llibre perquè a The líquid dark,  forjat al llarg d’una vintena d’anys, Pey aprofundeix en la crítica al consumisme que impera en tots els aspectes de la vida en les societats neoliberals –incloent-hi la crítica a la religió del poder-, i ho fa mitjançant les seves característiques referències underground, basades, essencialment, en imatges colpidores carregades de mala bava i de provocació, però també d’un gran sentit del joc, com una picada d’ullet, una invitació a endinsar-nos en el món de la música, del cinema, dels múltiples vessants de l’art i de la tecnologia, a més de la literatura; una invitació a buscar els referents dels poemes, amb títols que són una porta d’entrada a l’univers metafòric de l’autor. En aquest sentit, crec que s’hauria de fer un treball exhaustiu sobre el llibre, cosa que permetria desentrellar-ne la riquesa. Són setanta poemes dividits en sis parts els que constitueixen el llibre: HOLLYWOOD MURDER, 32th FLOOR, DEATH TO RISE, INSIDE LOOKING OUT, THE LIQUID DARK i THE FLAMING STARS.

Pel que fa a les referències musicals, només com a mostra, faré esment de grups que apareixen en els títols de poemes, com ara The flaming stars, Heaven & Hell, The law,  o de cançons com Dream on d’Aerosmith o Inside looking out de The Animals. 

D’altra banda, cal parlar més de versos que de poemes: versos com trets, versos llampec, com plans cinematogràfics, versos-poema. Els versos de M. Pey són flaixos de la mirada amb què observa i interpreta el món; crea un cosmos propi, proper a l’al·lucinació, però ben conscient de no deixar-se emportar pel deliri, tal com ho mostren, a més de les dosis d’ironia que espurnegen entre el paisatge nocturn  i fúnebre de cementiris, criptes, sang, vampirs, pistoles, -un paisatge de “líquida obscuritat” com ell mateix defineix-, les referències concretes a espais quotidians com ara el taxi, el tren, la ciutat com a gran urbs, la crítica al capitalisme, a la guerra i, sobretot, la consciència de fer ficció, és a dir, art.

Però allò que més li interessa és endinsar-se en els límits de la consciència, que de vegades voreja el somni o el despertar d’un somni. El tempteig d’aquest límits, que en els anys 70 va estar vinculat a l’experimentació amb LSD, es manifesta en Pey com una expansió de la consciència que l’ha portat no solament a treballar diferents manifestacions artístiques sinó a anar més enllà de la realitat sense deixar mai el referent; en el cas dels poemes, ho podem comprovar en l’al·lusió al mite d’Avalon, illa on, segons la llegenda artúrica, hi habitava la fada Morgana, a més de ser el lloc on anaven a parar els herois celtes, i que ha inspirat tant pel·lícules, com música,  com ha donat nom a una productora de cinema independent o al cementiri d’Avalon, a Sud-àfrica, inaugurat el 1972 pel govern apartheid, només per a negres i on hi ha enterrats activistes antiapartheid.

I he triat justament el poema Avalon perquè exemplifica d’alguna manera el que és molt present en l’obra de Pey: la consciència de ser oblidats i la necessitat de recordar:

 

EXÈRCITS D’OMBRES

MORT QUÍMICA

NAUS INVISIBLES

BOMBARDEGEN EL CIBERESPAI

SENSE MENJAR

SENSE AIGUA

DESERTS POST-NUCLEARS

IL·LUMINANT LA NIT

MÉS ENLLÀ DE LES BATALLES PERDUDES

LES TOMBES D’AVALON

RESTEN INTACTES.

 

En Pey hi trobem, doncs, una proposta interessant: un llenguatge de la violència que lluita contra la violència. Perquè, com bé expressa en un poema: “La guerra no és la resposta / la por sí”.

 

​